Ha arribat l’hora d’arremengar-nos. De deixar-nos estar d’històries i de posar-hi el coll. Ara vindran temps difícils on molts i moltes patiran. La crisi a Wall Street, els tipus d’interès, la caiguda de les immobiliàries, el preu del petroli... tot són elements que ens petaran davant dels nassos i que, només podrem superar, si som capaços de treballar units sota un mateix objectiu.
Ara, polítics, empresaris, societat civil i els coloms de la Porxada hem de remar en una mateixa direcció. Ara és quan l’alcalde ha de moure fils i negociar fins a la mort quan les empreses de la ciutat vulguin tirar la tovallola. I en això la oposició haurà de saber jugar el seu paper amb elegància. No és moment per estripar les cartes. Ara toca estar el costat de l’alcalde i reclamar-li que s’hi deixi la pell. Que truqui, que parli, que no dormi -si fa falta!- però que salvi llocs de treball, que inventi, que s’espavili, coi! No és bona època pels polítics de l’oposició. Saben que tot el que està passant no és culpa del govern, i la única cosa digne que poden fer és pressionar perquè en Mayo i la seva gent faci tot el que estigui a les seves mans per frenar els efectes de la crisi.
La situació demanda mesures excepcionals. Polítiques públiques que redueixin despeses innecessàries i partides que cobreixin allò bàsic: mantenir els llocs de treball i donar serveis socials. Ara no podem permetre perdre diners amb coses vaqües. Així doncs, el nou Gra no serveix per res. I el nou pavelló de Can Bassa, tampoc.
Els empresaris també tenen feina, però. No poden escudar-se en els mals resultats. Han de prendre mesures: reduir-se el sou, produir més eficientment, fer més hores que un rellotje i no deixar-se emportar pels cants ultraliberals que defensen l’acomiadament com a mesura pràctica. Això no és ser un empresari, això és ser un tauró. I nosaltres als taurons els caçem i en fem sopa!
I, si polítics i empresaris fan la seva feina. Nosaltres, la ciutadania, també haurem d’actuar amb responsabilitat. Haurem d’entendre que no hi haurà diners per festes i “festejos”. Que potser les fires i els teatres no seran tant lluïts. Que no podrem comprar-nos mariconades o sortir a sopar cada divendres. Haurem d’estalviar, apretar els punys i confiar en el destí.
Tot plegat, coses que a la nostra ciutat ja coneixem. El 31 de maig de 1938, Granollers patir un bombardeig terrible. La matança fou tant gran perquè en, aquell moment, la ciutat feia el que millor sap fer: treballar, treballar, treballar...
Maria Carme de Montserrat
Ara, polítics, empresaris, societat civil i els coloms de la Porxada hem de remar en una mateixa direcció. Ara és quan l’alcalde ha de moure fils i negociar fins a la mort quan les empreses de la ciutat vulguin tirar la tovallola. I en això la oposició haurà de saber jugar el seu paper amb elegància. No és moment per estripar les cartes. Ara toca estar el costat de l’alcalde i reclamar-li que s’hi deixi la pell. Que truqui, que parli, que no dormi -si fa falta!- però que salvi llocs de treball, que inventi, que s’espavili, coi! No és bona època pels polítics de l’oposició. Saben que tot el que està passant no és culpa del govern, i la única cosa digne que poden fer és pressionar perquè en Mayo i la seva gent faci tot el que estigui a les seves mans per frenar els efectes de la crisi.
La situació demanda mesures excepcionals. Polítiques públiques que redueixin despeses innecessàries i partides que cobreixin allò bàsic: mantenir els llocs de treball i donar serveis socials. Ara no podem permetre perdre diners amb coses vaqües. Així doncs, el nou Gra no serveix per res. I el nou pavelló de Can Bassa, tampoc.
Els empresaris també tenen feina, però. No poden escudar-se en els mals resultats. Han de prendre mesures: reduir-se el sou, produir més eficientment, fer més hores que un rellotje i no deixar-se emportar pels cants ultraliberals que defensen l’acomiadament com a mesura pràctica. Això no és ser un empresari, això és ser un tauró. I nosaltres als taurons els caçem i en fem sopa!
I, si polítics i empresaris fan la seva feina. Nosaltres, la ciutadania, també haurem d’actuar amb responsabilitat. Haurem d’entendre que no hi haurà diners per festes i “festejos”. Que potser les fires i els teatres no seran tant lluïts. Que no podrem comprar-nos mariconades o sortir a sopar cada divendres. Haurem d’estalviar, apretar els punys i confiar en el destí.
Tot plegat, coses que a la nostra ciutat ja coneixem. El 31 de maig de 1938, Granollers patir un bombardeig terrible. La matança fou tant gran perquè en, aquell moment, la ciutat feia el que millor sap fer: treballar, treballar, treballar...
Maria Carme de Montserrat
1 comentari:
no entenc la relacio entre més serveis socalis i matenir llocs de treball amb el nou Gra no serveix per res...
si q és veritat q te una façana lletja, però s'hi programen coses interessants a les que no hi va ningú per culpa de la manca de cultura nocturna d'aquest poble amb ànsies de ciutat i q amb prou feines és capital de comarca.
no sé quan temps fa que sento q al centre no hi ha res, però quan s'hi fa alguna cosa no hi apareix ningú... de qui és la culpa?
Publica un comentari a l'entrada